La febre del píxel

Deixa un comentari

A les portes d’un dels palaus de la Ciutat Prohibida de Beijing una multitud s’amuntega al voltant de quelcom enigmàtic. Hi ha gent obrint-se pas a cops de colze. Hi ha nens vibrant d’emoció aventurera. Hi ha desenes de càmeres de foto i telèfons mòbil que s’alcen per damunt del mar de caps com periscopis de submarins espia. L’eufòria es contagia a tot aquell qui s’apropa a l’edifici. Una sobtada vocació reportera converteix la massa en un eixam de paparazzis embogits. Enmig la marabunta de xinesos, un solitari turista occidental aixeca el cap com un estruç. Al seu costat un ancià venerable lluita amb cos i ànima per fer-se un lloc a la primera fila d’observació. Sembla que aquesta gent estigui posseïda per un poder sobrenatural.  Què ens amaga l’interior misteriós d’aquest palau? Què hi ha darrere d’aquest deliri col·lectiu? Una estrella del Rock Mandarí? Una aparició reveladora de l’esperit de l’Últim Emperador?

2 turistes

El que va ser el palau imperial de les dinasties xineses durant gairebé 500 anys ja no fa honor al seu nom. Tot i que segueix sent una ciutat aïllada dins la gran metròpoli, de prohibida en té ben poc. Els seus murs ja no són infranquejables. Ja no és la llar de la família imperial ni dels centenars d’eunucs que treballaven per a la cort. Cada dia, la Ciutat Prohibida és envaïda per milers i milers de visitants que arriben des de tots els indrets de la Xina i de la resta del Món. A l’entrada ja no hi trobem cavalls preparats per a la batalla contra els mongols. Al seu lloc, fileres d’autobusos de dimensions titàniques escorten les tropes de turistes xinesos, que van uniformats amb plaques numerades i gorres de colors llampants. Conformen riuades de visitants que omplen tots els racons d’aquest colossal conjunt arquitectònic carregat d’història i de misteris. És l’afany de conquesta d’allò prohibit el que empeny aquestes peregrinacions? Com s’explica aquesta peculiar croada de masses?

La curiositat està gravada als pilars del nostre ADN. És una força que mou muntanyes. És la matèria primera del coneixement, de la ciència, del periodisme i fins i tot de l’amor. Tot i així, de vegades, els seus efectes ens condueixen a unes situacions d’allò més patètiques i absurdes. La curiositat sumada a la imitació pot esdevenir un còctel de conseqüències ridícules. El poder d’atracció d’una càmera de vídeo/foto en acció és màgic però grotesc. Coneixeu l’efecte del tafaner? En situacions de multituds, pressuposem que el punt d’intersecció de totes les mirades ha d’amagar forçosament alguna cosa de molta importància. Atorguem una confiança cega en el naïf criteri fotoperiodístic d’unes hordes de “turistas a una camara pegados” de les quals sovint formem part a contracor. Posseïts per un instint reptilià i empesos per l’excitant olor de carronya informativa, desenfundem la nostra arma de gravació massiva i ens esmunyim entre la manada de hienes per ser els primers a devorar les restes d’una presa desconeguda. Què hi ha darrere els murs del palauet de l’Emperador?

3 turistes

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que grava vídeos dins les sales dels museus. Puc trobar una certa lògica en el fet de fotografiar un quadre. Però un vídeo? Quin sentit té intentar captar l’essència d’unes imatges estàtiques a través un suport bellugadís concebut per a una altra fi? La construcció del perfil de “turista càmeraman depredador de quotidianitats insulses” és el gran èxit de la indústria de l’audiovisual. En un món abocat a un consumisme desenfrenat, el fàcil accés a càmeres cada cop més econòmiques i  senzilles ha democratitzat l’ofici de fotògraf domèstic. Per una banda es tracta d’un fet positiu perquè es possibilita l’accés a una tecnologia abans limitada a uns pocs privilegiats i permet que la gent pugui immortalitzar vivències que en un futur alimentaran els seus records. La barrera econòmica de l’alt preu de revelat analògic havia mantingut la pràctica del reporterisme domèstic dins d’uns límits sensats. Però la nostra època de càmeres barates i abundància gigabítica ha pervertit la naturalesa d’aquest art. El fotògraf compulsiu que tot ho enregistra sense sentit és com un bulímic que menja a disgust i sense gana. Es redueix un fet potencialment bell a un mer tic despersonalitzat i gris. Hi ha milions de fotografies condemnades a l’ostracisme més absolut. Estic segur que la majoria de les que es fan cada dia en aquest palau de la Ciutat Prohibida estan destinades a ser ignorades eternament. Aquí ningú sap realment el que està enregistrant. Un objecte històric? Un personatge famós? Un fantasma invisible?

7 turistesSi la Humanitat hagués de compartir una sola pantalla de televisor, necessitaríem milers  d’anys per reproduir tot el material que es grava al llarg d’un any. Actualment, cada segon es carrega una hora de nou contingut de vídeo a YouTube. Això implica que per veure tot el material que s’hi puja al llarg d’un dia necessitaríem 10 anys. La nova era de la informació ens condueix a situacions de lògica obtusa, a conclusions laberíntiques pròpies d’un relat de Borges. Heu pensat mai quantes tones d’escombraries digitals emmagatzemen els budells de silici dels nostres ordinadors?

L’aflorament d’unes classes mitjanes cada cop més benestants, sumat a la dificultat que troben els xinesos per obtenir visats, fa que el turisme interior a la Xina hagi sofert un augment espectacular els darrers anys. El país ha estat pres per una indústria turística que tot ho devora, i els destins més importants estan tremendament massificats. Desconec la motivació profunda de totes aquestes famílies que inverteixen els seus estalvis en visitar Bejing. Desconec què és el que els condueix a plantar-se davant un mur de la Ciutat Prohibida a fer fotos compulsivament. Desconec el sentiment que els inspira trobar-se davant d’aquest palau. Però després d’haver-me escolat entre tots ells, ja sé què amaga el seu interior:

Una pobre cadira. Un antic tro imperial que lidia diàriament amb el bombardeig d’uns magapíxels que el devoren sense treva. Si els flaixos de les càmeres tinguessin el poder d’erosió de la calamarsa, estic segur que la Ciutat Prohibida fa temps que seria un camp de ruïnes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

El tren de les sardines

Deixa un comentari

Aquells mariners que, com el compare de Sant Pau, fugen de la mar haurien de venir a la terra dels Uigurs (al nordest de la Xina, tocant amb Mongòlia). Ürümqi, que en llengua mongola significa “pastura bonica”, és la ciutat més allunyada del mar. Més de 2500km de muntanyes, deserts, camps, estepes, boscos, i ciutats formen una muralla impenetrable per a la seductora brisa marina. Els cants de les sirenes d’Ulisses seran suficientment distants, i la seva màgia no podrà fer-se amb els cors de tots els pescadors i mariners errants.

tren sardines

Però aquests murs infranquejables per als cants de les sirenes no poden evitar el comerç d’una de les delícies marines més populars de la història. M’atreviria a dir que les llaunes de sardines són un dels pocs fets completament universals. Al meu parer, el seu invent té gairebé la mateixa transcendència gastronòmica que la descoberta del miraculós oli d’oliva. En aquestes terres on no coneixen els colors del mar, el tren transsiberià s’encarrega de fer possible que no hi hagi una llar sense la seva llauneta de sardines. Els combois travessen els 5000km que separen Ulaanbaattar de la mar Bàltica tot duent carregaments ingents de sardines enllaunades de totes les maneres possibles: en oli vegetal, en salsa de tomàquet, en vinagre, fumades (l’especialitat russa)… Degustar un entrepà d’aquest petit peix a milers de quilòmetres del mar més proper és una experiència quasi mística. Una vivència astronàutica.

Sardines i trens són dues realitats que es retroalimenten. El paradigma de la llauna de sardines sembla que hagi calat fons als serveis ferroviaris asiàtics. Només cal pensar en els trens de l’Índia… A partir de la frontera amb Mongòlia, els vagons es converteixen en llaunes de sardines humanes.  La meva experiència personal m’ha fet corroborar que el coeficient d’ensardinament és inversament proporcional al quadrat de la distància amb Beijing. És a dir, com més propers ens trobem de la capital xinesa, més atapeïts esdevenen els vagons.

SARDINA PER DOS DIES, una història vertadera

detall vagó tren UB

Arribo a l’estació de tren   d’UlaarBaatar traient el fetge per la boca. Hauria d’haver imaginat com de congestionada pot arribar a estar la Peace Avenue a les quatre de la tarda. El tren està a punt de sortir i aconsegueixo pujar-hi a l’últim instant. Aquesta vegada he decidit partir el trajecte en dues etapes. En comptes d’agafar el tren internacional que enllaça la capital mongola amb la xinesa, prendré un tren fins a la frontera (Zamiin-Uud/Erliang) des d’on n’agafaré un altre fins al meu destí. La jugada em permetrà estalviar gairebé 100 euros i al mateix temps tindré l’oportunitat de mesclar-me amb la gent del país. El fet és que els combois internacionals són més luxosos, més cars i només hi ha estrangers. Per contra, els combois locals basen la seva tarifa competitiva en el truc de l’ensardinament humà. El preu que s’ha de pagar per anar amb el tren barat és convertir-se en clupeid durant un parell de dies.
Als trens mongols per a cada dos seients venen tres bitllets. Al principi només cal apretar-se una mica. Quin caliu, penso ingènuament… Però a  la nit cal repartir dos llits entre tres persones. La solució habitual és que el més jove passa a dormir al tercer pis, el guarda equipatge. Donat que comparteixo seients amb una parella d’uns cinquanta anys, em toca a mi escalar fins al ninxo de les maletes. És allà on la meva nova condició de peix enllaunat agafa tota la seva esplendor. Es tracta d’un cubicle metàl·lic, fred, claustrofòbic i dur com una mala cosa. L’endemà al matí torno a reviure la Lumbàlgia d’en Gengis Kan

Recordeu la llei quadràtica del coeficient d’ensardinament? Si ens apropem a Beijing l’ensardinament creix. A la Xina, en els trens normals hi trobem dos tipus de bitllet: hard bed i hard seat. En aquests casos, cada persona té assignat el seu llit o el seu seient. Fins aquí tot correcte… El problema de la Xina és que hi ha molts i molts xinesos. Així que quan s’acaben els bitllets numerats, es venen un altre tipus de bitllet: hard seat without seat. Aquest costa igual que el hard seat però no inclou seient. És el bitllet reservat per als viatgers que van a última hora (el meu cas).

A l’estació de trens d’Erliang em trobo amb la disjuntiva entre fer l’últim tram (unes 20 hores) sense seient o esperar-me una setmana fins a poder comprar un bitllet més digne. Així que decideixo seguir sent un animal marí durant un dia més. Però en aquests trens, en comptes de disposar d’una llauna-llit al porta equipatges, les sardines dormen apinyades a qualsevol lloc (bàsicament al terra o al passadís d’enllaç entre vagons).

Quan arribo a Beijing la meva demacració és màxima. Ja no sé si sóc un mamífer o un peix. Per acabar-ho d’adobar, són les tantes de la nit i no tinc cap hotel reservat. Si més no, a la motxilla encara tinc algunes provisions. En un parc solitari em menjo un entrepà amb l’última llauna de sardines que em queda mentre espero que la llum del sol naixent retorni a la vida els habitants d’aquesta metropoli.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.



MOTOR HEIDI

Deixa un comentari

El ferotge rugir de la motocicleta de Motor Heidi fa tremolar tots els racons del Gobi. Si fos un home segur que duria un bigoti tupit com el de Dennis Hopper, l’Easy Rider. Motor Heidi supleix la manca de pelambrera Harley-Davidsoniana amb una mirada tan penetrant com la de les àligues que jutgen els mortals des de les alçades. Els seus ulls de curvatura altaica imposen per la seva elegància.

Motor Heidi és tot allò que no era Heidi.

És dura com la roca, seca com el vent, sinuosa com una serp, morena com un sioux,  valenta i  guerrera. També és atractiva. Motor Heidi no pot permetre’s la cursileria bucòlica que inspiren els Alps. En aquesta terra àrida i groguenca seria pell en un tres i no res. A l’alba, quan la lluna i el sol encara es disputen la supremacia del Gobi, arriba la seva hora. Amb un contundent moviment de malucs i peu engega els motors de la bèstia. El seu estrèpit metàl·lic esmicola el silenci que el desert havia guanyat a la nit. Benzina, adrenalina, endomorfina,… Gas, gas, gas, embragatge i més gas. Surt disparada com un coet fent que les iurtes del seu petit campament nòmada es desdibuixin ràpidament a l’horitzó. A lloms de la seva moto desbocada, es dirigeix estepa a través en direcció a unes taques  que es belluguen allà en la llunyania. La Ruta 66 en versió mongola és el seu pa de cada dia. La seva feina és com la del vaquer. Motor Heidi és una Cowboy del Gobi… una Goatgirl per parlar en propietat. El seu ramat de cabres li dóna la benvinguda amb un guirigall propi d’un frenopàtic. Ella hi posa ordre a cops de bocina i derrapades amenaçants. És la guerra! I Motor Heidi sempre guanya. En un tres i no res aconsegueix que les cabres endimoniades serenin la seva sobreexitació matutina i emprenguin una marxa ordenada en direcció al campament. Aquesta noia és un tot un portent! Domadora de cabres i pastora motoritzada, és sens dubte el millor partit per a tots aquells Manelics en busca de muller.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

THE DARK SIDE OF THE DUNE

Deixa un comentari


Com el prisma de la caratula d’aquell famós disc de Pink Floyd, l’esmolada cresta de sorra escapça els rajos del primer sol del dia. Esdevé el Ying. Esdevé el Yang.

El conill vola impulsat amb les orelles. El voltor afina un violí. La serp es contorsiona tot dibuixant un cor. El camell gaudeix d’una sopa calenta mentre el sol comença a treure el nas entre les gepes de les muntanyes.

La cara fosca de la duna és tot allò que sembla impossible però que és real. És l’altra banda de la frontera. És la infància. És l’amor. És molsa de sorra. Fresca. Humida. És l’ànima del desert.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La lumbàlgia de Gengis Kan i Jeremiah Johnson

1 comentari

Per conquerir s’ha de patir. Forjar un imperi a lloms d’un cavall mongol no ha de ser cosa fàcil. Més enllà de ser el mitjà de transport més convenient per a les gestes estepàries, passar-se dies sobre l’espinada d’una d’aquestes bèsties endimoniades pot arribar a ser un turment. Sense la tècnica adequada aquests cavalls són un autentic “poltre de tortura”. EASY RIDER? Ni parlar-ne! Si voleu comoditat, deixeu-vos de romanticismes i agafeu una moto. Si en Gengis ressucités, segur que faria el mateix.
Kharkhorin, província d’Övörkhangai, antiga capital de l’imperi mongol. Aquest és el lloc ideal per patir en carn pròpia la lumabgo de Gengis Kan. L’entorn convida a l’èpica. És màgic. Muntanyes de roca viva, temples budistes amagats als boscos, valls d’una concavitat presumida i sensual, àguiles que t’observen des de les alçades, cascades d’ímpetu desbordant i una estepa que desafia l’horitzó. Recórrer aquests paratges sobre un cavall és el somni de tots aquells que alguna vegada hem volgut seguir els passos d’un Jeremiah Johnson.

“Jeremiah Johnson made his way into the mountains
Bettin’ on forgettin’ all the troubles that he knew
The trail was wide and narrow
And the eagle or the sparrow
Showed the path he was to follow as they flew.
A mountain man’s a lonely man
And he leaves a life behind
It ought to have been different, but oftimes you will find,
That the story doesn’t always go that way you had in mind.

Jeremiah’s story was that kind. . . ”

(clica per escoltar la cançó d’en Jeremiah)

Però els analfabets en matèria d’equitació hauríem de saber que un Cowboy no es fa en dos dies. El perill d’aquests indrets rau en la seva força de seducció. És impossible resistir-se als seus encants. Aventurar-s’hi a cavall és inevitable. És la llibertat encarnada als lloms d’una bèstia imparable.

El PAS és gloriós. Elevat sobre la muntura, l’horitzó sembla menys llunyà. L’ombra elegant del genet s’encola estoicament a les potes de l’animal. Es digne d’una pelicula de John Ford. El GALOP és triomfant! L’animal es balanceja a un ritme harmoniós i et converteixes en l’amo de l’estepa. Però el TROT, tot i ser més lent, és fotudament dolorós (fucking painful, en la llengua d’en Clint Eastwood). El martelleig del trotar esmicola lentament i amb una crueltat despiatada tots els ossos del pobre genet amateur. L’animal es belluga de forma descompassada, sincopada, seguint un ostinato de lògica obtusa. Per aquells que no estem versats en l’art de cavalcar, el trot és la mort. Després d’unes quantes hores de marxa inclement s’ha de celebrar el funeral dels ossos. Els genolls s’han convertit en una esmicoladissa de cristalls i l’esquena és un poema trist i mal rimat. Amb prou feines es pot caminar… Per això, per no patir el lumbago d’en Gengis i en Jeremiah us recomano que no us aventureu de forma inconscient i precipitada estepa endins. Abans de partir a cavall, sigueu pacients i practiqueu uns dies amb algú que us n’ensenyi a desxifrar els enigmes del trotar. Si l’experiència ja és grandiosa tot i el dolor, sense patiment ha de ser apoteòsica. Tingueu paciència, que és la mare de la ciència.

L’ampolla de Leo Messi (cap.2)

2 comentaris

Us enganyaria si us digués que Mongòlia és un país futboler, que els carrers de les
ciutats estan plens de jovent donant puntades de peu a una pilota, que hi ha banderes
del Barça onejant als edificis d’Ulaanbataar. Us enganyaria si us digués que aquí també
veneren el Messies perquè, de moment, Buda encara està guanyant aquest particular
partit.

Mongòlia segueix sent un país de guerrers i el lloc del futbol l’ocupa el Nadaam,
unes jornades que se celebren a l’estiu (a l’hivern els esports són impracticables) i que
impliquen els tres esports nacionals. Aquests són la lluita, el tir amb arc i les curses
de cavalls. Les curses de cavalls són especialment espectaculars per tractar-se de
recorreguts de trenta quilòmetres a través de l’estepa oberta. Però el més increïble és
que els genets són nens d’entre cinc i dotze anys, veritables pesos ploma que permeten
que el cavall voli com un vertitable Pegàs. Si el futbol es jugués sobre lloms de cavalls,
estic segur que l’actual figura de Messi l’ocuparia un noi mongol.

Encara que actualment els herois mongols són els guanyadors del Nadaam, també us
enganyaria si us digués que aquí ningú coneix Messi, que no hi ha gent amb samarretes
blaugrana, que la paraula FCB tan sols desperta indiferència. Tot i no tractar-se de
l’esport nacional, el futbol sí que ha arribat a Mongòlia. De moment hi ha una lliga molt
discreta amb només vuit equips, set dels quals són d’Ulaanbaatar.
L’ampolla de Leo Messi ha continuat la seva aventura transsiberiana, i a diferència del
que va passar a Krasnoiarsk, on es va sentir terriblement ignorada, a Mongòlia ha trobat
força gent que l’ha empunyat amb admiració. Potser és pel fet que els colors blaugrana
formen part de la bandera mongola, potser perquè amb tant d’empatx de gespa estepària
és normal que a aquesta gent els agradin els esports sobre herba, potser perquè el cor
de MonGÒLia inclou el tresor més preciós del futbol: el gol. El fet és que aquest esport
començà a arrelar en les gents d’aquest país, i el dia que aquest arrelament sigui un fet,
estic segur que sentirem a parlar de futbolistes forjats en aquesta terra. No hi haurà
jugadors amb més caràcter, amb més valentia i amb més urpa. Són un poble guerrer i
al terreny de joc seran temibles. M’agrada imaginar que el Messi del futur potser serà
algun d’aquests vailets que ara es passeja amb una samarreta del Barça pels carrers
d’Ulaanbaatar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DEDRANKMAN

1 comentari

Dedrankman arriba a l’estació d’autobusos de Dalanzadgad amb un somriure d’orella a
orella. És dijous. Avui és un gran dia. Ahir era dimecres. Un dia difícil. Alçada mitjana.
Bigoti irrisori. Llavis i galtes inflades. Pell finíssima. Ulls sense rumb. Dedrankman du
tot el que necessita per al viatge cap a la capital. A la mà dreta, el seu document
d’identitat i un feix de bitllets de 20.000 tugruks. Al cap, una gorreta divertida que
resulta ideal per imitar en Michael Jackson. A l’estómac un litre d’un deliciós vodka de
producció nacional. Dedrankman espera fins a l’últim segon per pujar a l’atrotinat
autobús que haurà de lidiar amb l’estepa durant les pròximes vint hores. Li toca seure al
passadís perquè ha comprat el bitllet a l’últim moment. Per sort, darrere seu hi ha un
petit grup de forasters que segur que animaran la vetllada. El seu somriure s’eixampla.
Els saluda amb una de les quatre frases en anglès que coneix. Thank you very much!
Renoi, sembla divertit aquest tal Dedrankman… És una màquina de fer riure. La gent
que pobla l’estret passadís de l’autobús deixa anar una riallada a cada frase, a cada
ximpleria del bonàs d’en Dedrankman. Els avis riuen, els pares riuen, els nens riuen.
Dedrankman és un perfecte animador familiar. Sembla que serà un viatge distret. Sort

que és dijous… Durant la primera part del trajecte, Dedrankman deixa anar de forma
aleatòria i sense cap mena de sentit les altres tres frases angleses que coneix: I’m sorry!
Good monon! Hi Hitler! Pobre beneit, fins i tot alçant la ma com un nazi fa gràcia. Tot
d’una, Dedrankman s’adorm repenjat sobre un nen. Ni els constants sotracs, fruit d’una
pista sense asfaltar, ni els inútils esforços del pobre nen serveixen per despertar-lo.
Dedrankam dorm com una soca. Però al cap d’unes quantes hores, l’escorça de la soca
ja és ben seca i de Drankman es desperta atacat per una terrible set. Per sort, l’autobús
és a punt de fer una parada a un petit poble digne del Far West. Dedrankam baixa del
vehicle com un coet i desapareix darrere una de les cases. Quan l’autobús és a punt de
marxar, Dedrankman reapareix amb una bossa on du una ampolla de vodka i una
cervesa. Ara és un pou de felicitat! Està tan content que abraça un dels forasters i li
ofereix la llauna. Good monon! Good monon! El foraster agraeix l’oferiment però el
rebutja tot mostrant una ampolla negra amb la cara d’un famós futbolista. Dedrankman
pren l’ampolla negra, obre el tap i fa un glop d’un líquid transparent i insípid. Eccsss!
Quina cosa més repugnant! Dedrankman escup aquell líquid que fa tants anys que no
tasta. Amb la cara desfigurada de fàstic puja a l’autobús que ben aviat serà una
discoteca. Els motors ronquen de nou. Les rodes giren cap al nord. En menys de deu
minuts, Dedrankman ja ha engolit les dues begudes. S’ha d’aprofitar que no és dimecres.
La música sona. L’esperit de Michael Jackson comença a despertar. Gingis Kan! Gingis
Kan! Mikil Jaksin! El passadís de l’autobús es converteix en una pista de ball.
Dedrankman és una estrella del pop. Les famílies riuen. És una gran festa. Després
d’una exemplar demostració de patetisme delirant, Dedrankman torna al seu racó i
s’adorm amb el cap repenjat sobre una noia. Ara ja no fa tanta gràcia. La noia intenta
desfer-se’n però és inútil. Dedrankman és una lapa. Quan començà a sortir el sol, la lapa
es desperta presa d’un terrible malson. El mar s’ha volatilitzat i la pobra lapa s’està
torrant al sol. Quina set… Dedrankman ploriqueja perquè sap que el vodka ja s’ha
acabat. Acluca els ulls, abaixa el cap i intenta enfonsar-se en unes profunditats on ningú
el pugui veure. Als afores d’Ulaan Bataar el nen vomita. L’autobús s’atura. A fora està
plovent i fa molt de fred. Dedrankman baixa del vehicle. Quin respir! La gent ja
començava a estar farta de tanta ximpleria. L’autobús engega i Dedrankman marxa de
forma ensopegada. Cec. Amb el seu document d’identitat, els seus bitllets i la seva
gorreta d’estrella del pop.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La història de Dedrankman és una història real, i és la història de milers de mongols que
són víctimes d’un despietat alcoholisme. L’alcoholisme, producte d’un vodka massa
barat i una terrible inconsciència ciutadana, és la gran epidèmia d’aquest país. Quin
futur li espera al nen que, encomanat pels seus pares, riu les gràcies de Dedrankman?
Aquell dijous Dedrankman va tenir un bon dia. El dimecres no havia pogut beure
perquè a la província del Gobi, per decret, és un dia sense alcohol. Potser per això
estava tan content. Però la nit abans, un altre Dedrankman havia entrat a puntades de
peu a l’habitació d’aquells forasters, cridant com un boig i amenaçant-los sense sentit.
Els Dedrankman no sempre tenen dies feliços. De vegades són agressius i poden ser
perillosos. Us imagineu la tensió que genera haver de negociar el preu d’una habitació
d’hotel amb un d’aquests individus? El foraster de l’ampolla negra s’havia trobat molts
Dedrankmans durant la seva estada a Mongòlia. Alguns d’ells intentaven dissimular-
ho inútilment guardant el vodka en ampolles d’aigua. D’altres justificaven aquell petit
excés pel fet que era el dia del seu aniversari. A Mongòlia, país amb una població
inferior als tres milions d’habitants, existeixen 91 destil·leries de vodka i 12 plantes de
producció de licors. Algú deu haver de consumir aquestes begudes, no? L’economia de
la droga i l’alcohol no té cap mena de moral. En aquesta terra, la indústria del vodka és com la indústria
de l’armament.

Older Entries